ELS INDIS DE NORDAMÈRICA. 

 

 

La història dels indis americans es pot dir que va començar fa cosa de vint mil anys, quan uns

pobles asiàtics van passar al continent americà travessant l’estret de Bering. Es creu que anaven al darrera de grans ramats de mamuts i van passar l’estret per la capa gelada que en aquell temps unia la península de Txukutx amb la punta més occidental d’Alaska.

 

Aquests grups humans procedents d’Àsia van anar baixant per la costa del Pacífic fins a la punta meridional de l’Amèrica del sud,és a dir, la Patagònia. Tot aquest procés migratori, va durar uns quants milers d’anys, i és segur que sense la invasió i la colonització dels europeus hauria continuat, perquè moltes de les tribus índies eren nòmades, sempre a la recerca de nous territoris amb unes condicions de vida millors.

 

Fins l’arribada dels primers europeus, ara fa cinc-cents anys, es pot dir que els indis d’Amèrica van viure totalment aïllats en el seu continent. No coneixien, per exemple,una cosa tan elemental com la roda i per tant ,no podien transportar les seves coses sinó a coll o bé arrossegant-les

.

Els indis havien fet pel seu propi compte, alguns progressos importants. A Amèrica del Nord el conreu de la terra va començar als territoris de l’actual Mèxic, des d’on es va estendre cap amunt, per tota la conca del Mississippí. Sembla que el conreu més antic va ser el del blat de moro (aliment principal dels indis mexicans).Després van conrear les mongetes o fèsols i les carbasses.

 

Els indis mexicans van ser també uns bons constructors i fins i tot uns urbanistes notables. Les grans piràmides que s’han conservat, com les de Teotihuacán i de Quetzalcóatl, que eren temples dedicats als seus déus, provoquen la nostra admiració, i quan els europeus van arribar a Mèxic,van poder comprovar que la seva capital era més gran que no pas les principals ciutats europees com París o Roma. També coneixien l’art tèxtil i la ceràmica i ornamentaven les peces que obtenien en aquestes dues arts amb uns dibuixos d’una gran bellesa.

 

En arribar els europeus, la civilització dels pobles autòctons d’Amèrica havien experimentat un cert retrocés i s’atribueix a les constants lluites tribals. Les diferents tribus que ocupaven l’oest americà eren molt bel.licoses, i estaven en lluita constant les unes contra les altres. Les armes que usaven eren llances i fletxes amb punxes de pedra o d’ós i tenien una gran habilitat a disparar l’arc. També usaven ganivets fets d’un mineral molt dur anomenat obsidiana i destrals proveïdes de fulles punxegudes o boles de pedra. Aquestes lluites tribals van perdurar durant la invasió del blanc, cosa que va ser un factor decisiu en les seves successives derrotes.

 

No hi ha testimonis escrits de la història dels pobles indis d’Amèrica abans de l’arribada de l’home blanc, i l’única cosa que se’n sap és a través de les troballes arqueològiques i d’algunes llegendes que es transmetien oralment i que van ser recollides a temps. Podem dir que la història documental d’Amèrica comença l’any 1492 amb l’arribada dels primers europeus.

 

LA HISTÒRIA..

 

L’ARRIBADA DELS EUROPEUS.

 

Sovint s’ha especulat sobre la possibilitat que els pobles de l’antiguitat haguessin arribat a Amèrica. S’ha parlat especialment dels fenicis i dels grecs. És, en canvi, cert, que els víkings, l’antic poble escandinau que s’havia establert a Groelàndia, van arribar, sembla que l’any 1.020, a les costes de Terranova, on van fundar una colònia que van anomenar VINLAND, que vol dir terra de vinya, encara que avui es creu que aquesta designació no correspon a cap fet real- la vinya no arriba tan amunt- sinó a una motivació propagandística: Leif Erickson, cap de l’expedició Víkinga, exagerava la fertilitat del territori que havia descobert amb el propòsit d’atreure més colons. La colònia fundada pels Víkings va tenir una durada molt curta i va quedar en l’oblit.

 

Després dels Víkings, els primers europeus que van arribar a Amèrica van ser els de l’expedició menada per Cristòfol Colom. L’expedició de Colom constava de tres caravel.les que li havien confiat els reis Ferran i Isabel, i l’any 1.492, després d’una afortunada travessia de l’Atlantic, va arribar a les illes Bahames (se suposa que la primera illa a què van arribar, que Colom va anomenar Sant Salvador, és la que avui es coneix amb el nom d’illa de Watling), d’on va continuar més al sud i va descubrir Cuba (que es va creure que pertenyia a les terres del Gran Khan) i l’illa Hispaniola (dividida avui, entre República Dominicana i Haití), on va fundar un fort, que fou destruït al cap de poc. Colom va fer tres viatges més a Amèrica en el transcurs dels quals va explorar altres illes de les Antilles i, en el tercer viatge, va tocar per primer cop la Terra Ferma americana.

 

L’any 1.500 (més o menys coincidint amb el tercer viatge de Colom) el portugués Alvarez de Cabral, en un intent d’anar a les Índies per sota del cap de Bona Esperança, però amb la idea d’evitar les condicions de navegació desfavorables, es va decantar massa cap a l’oest i va arribar al Brasil, amb què es va iniciar el domini de Portugal en aquella part del continent americà.

 

És a partir dels viatges de Colom i Cabral, doncs, que va començar la dominació castellana i portuguesa al continent americà, que comprenia totes les terres al sud de Rio Grande.

 

Un navegant italià que es deia Americo Vespucci, ja va sostenir la idea que les terres descobertes a l’oest eren un altre continent, i que entre aquest i el continent asiàtic hi havia d’haver un altre gran mar. És sens dubte per aquest fet que el nou continent va rebre el seu nom.

La teoria d’Americo Vespucci es va confirmar pràcticament quan l’any 1.513 Vasco Núñez de Balboa va travessar l’istme de Panamà i va descobrir l’Oceà Pacífic. I la va acabar de ratificar el viatge d’Elcano, que va fer la volta al món per primer cop, de 1.519 a 1.522, viatge que va confirmar que la circumferència de la terra és d’uns 40.000 km, com ja havia dit el grec Erastòtenes.

 

La història la escriuen sempre els guanyadors. Els colonos van anomenar pell-roges a tots els habitants d’ Amèrica i Canadà. També és anecdòtic anomenar-los indis, un error degut a Cristòfol Colon ja que l’any 1.492 va pensà que havia arribat a les Índies Orientals.

 

ANGLESOS, FRANCESOS, HOLANDESOS.

 

Els anglesos, i després els francesos i holandesos, van pensar aviat que el Nou Món era un pastís del qual valia la pena agafar un bon tall. El Papa de Roma, Alexandre VI, que era de la família valenciana dels Borja, va traçar una línia divisòria de nord a sud, seguint el meridià 38º de longitud oest, i adjudicava tots els territoris que es descobrissin a l’oest d’aquesta línia a la corona de Castella, i tots els situats a la banda est a la corona de Portugal. Després per un acord de les dues corones, aquesta línia es va desplaçar més de mil quilòmetres a l’oest. Aquesta manera de repartir-se el món era molt pròpia de l’època. En primer lloc , es prescincia dels altres països europeus que podien tenir també propòsits d’expansió colonial. Es prescindia totalment dels indígenes americans, que eren els autèntics propietaris del seu territori, talment com si no existissin o no tinguessin cap dret. I aquesta va ser la característica principal de la colonització del territori americà: un menyspreu absolut pels seus drets i, fins i tot, per la seva existència, del qual van participar tots els colonitzadors.

 

Els anglesos, com és natural, no van fer cas de l’arbitratge papal. Un navegant italià, que es deia Caboto o Cabot, es va posar al servei del rei d’Anglaterra, va pensar que la ruta de l’oest era més factible pel nord i l’any 1.497, amb una petita embarcació , va sortir del port de Bristol i després d’unes set setmanes de navegació va arribar a l’illa de NEWFOUNDLAND o Terranova, tocant al continent americà, i que avui forma part del Canadà. Va tornar a Anglaterra, on va informar de la gran riquesa pesquera que havia descobert davant les costes de Terranova, cosa que va fer que molts països europeus enviessin els seus vaixells de pesca.

Cabot va fer un segon viatge per compte del rei d’anglaterra, i aquest cop va desembarcar a la península del Labrador. Era el primer europeu que ho feia, després de l’antiga presència dels Víkings. Però no va trobar les riqueses que esperava, i Anglaterra va deixar de tenir interès pel Nou Món. Van trigar cosa de cent anys a tornar-hi.

 

Durant tot el S XVI, els intents dels anglesos i dels francesos d’establir-se a la costa atlàncica del que avui són els EEUU van ser esporàdics i efímers. L’any 1.562 hi va haver una colònia d’hugonots (protestants) francesos a Florida, que va ser exterminada pels espanyols. I més endavant, el 1.584, els anglesos en van establir una altra que va ser destruïda segurament pels indis.És , però, a través d’aquestes primitives colònies que es va introduir a Europa dos productes de gran importància:

 

La primera colònia permanent, que es pot considerar, com l’origen dels EEUU, va ser fundada l’any 1.607 a l’estat de Virgínia. Se’n va dir JAMESTOWN, en honor del rei d’Anglaterra Jaume I. Aquesta colònia va passar per moments molt difícils, sense gaire contacte amb Anglaterra, però va ser salvada en últim extrem per l’arribada de nous vaixells, i la colonització de territoris al nord del Rio Grande ja no es va interrompre.

 

LES TRETZE COLÒNIES.

 

 

Durant gairebé tot el segle XVII i XVIII, fins a la independència dels Estats Units d’Amèrica, el 1.781, la colonització de la costa atlàntica d’Amèrica del Nord fou incessant. La van dur a terme , especialment, els anglesos, els francesos i els holandesos, encara que també hi van participar altres nacionalitats com: alemanys i suecs. Van ser els anglesos(amb la marina més poderosa) els que hi van tenir un paper principal imposant-se als seus adversaris.

 

Migracions religioses.

 

Les persecucions a religions realitzades a Europa, durant el segle XVII van tenir un paper molt important en l’anada a amèrica. Una primera colònia de catòlics anglesos que marxen de la seva terra ,dominada pels protestants,van fundar una colònia a Maryland (que vol dir terra de Maria).

L’any 1.621 van arribar a Virgínia un contingent de Puritans, aquests eren uns protestants anomenats així perquè volien viure la seva religió amb tota la seva puresa.

Era inevitable que es produïssin lluites entre catòlics i protestants, però en 1.649 es va promulgar a Maryland l’anomenada acta de Tolerància, que va ser l’origen de la llibertat religiosa dels Estats Units.

 

Francesos contra Iroquesos.

 

Els francesos l’any 1.608 van fundar Quebec(Canadà). L’any següent un explorador francés, Samuel Champlain ( més tard va descubrir els Grans Llacs), va fer disparar les seves armes de foc contra els iroquesos. Aquest fet va ser l’origen d’una perdurable enemistat entre els francesos i els iroquesos, els quals, per aquesta raó van lluitar sovint al costat dels anglesos. Els anglesos es van apoderar de la ciutat de Quebec, que va canviar de mans diverses vegades, segons la fortuna de les armes i els pactes establerts entre els dos grups contraris.

 

La Fundació de Nova York.

 

 

El 1.621 els holandesos van fundar la companyia Holandesa de les Índies Occidentals i el 1.624 van comprar per 24 dòlars la illa de Manhattan als indis i la van colonitzar.

Poc després van fundar Fort Amsterdam, que després es va anomenar Nova Amsterdam i, quan els anglesos se’n van apoderar, Nova York. També va canviar de mans més d’una vegada, fins que els holandesos van reconèixer la sobirania anglesa sobre la colònia.

Els holandesos van absorbir una colònia fundada pels suecs, que es deia Nova Suècia, i van sostenir moltes lluites contra els ferotges iroquesos.

 

 

El rei Felip.

 

Va ser un dels cabdills indis més famosos en aquella primera etapa de la colonització americana, abans de la declaració de la Independència dels Estats Units. El seu nom autèntic era Metacomet i de petit havia viscut amb els blancs, dels quals va rebre un tracte cruel i injust. Això, però, li va permetre de conèixer bé els seus costums.

L’any 1.662 el rei Felip va ser elegit el cap de la tribu dels Wampanoag. Va formar una coalició de tribus índies molt nombrosa amb el propòsit d’expulsar els colons blancs del seu territori. Les lluites van ser terribles, perquè el rei Felip, coneixedor dels costums dels blancs, els va saber combatre amb molta habilitat. Un dels episodis més cèlebres d’aquestes lluites va ser la matança de Swancea, a Massachusetts. Els indis van atacar l’església, que era plena de fidels, i els van matar tots. Els blancs, com de costum, van iniciar una persecució sense treva del rei Felip i els seus guerrers, i l’any 1.676 va morir en una emboscada.

 

Fi d’una etapa.

 

L’última guerra entre els francesos i els indis va acabar el 1.760 i es resolgué amb l’exclusió dels primers del nou continent. En aquell moment, les anomenades tretze colònies, que depenien, segons estatuts diferents, de la corona d’Anglaterra, tenia ja un milió i mig de pobladors i els francesos només eren 65.000. Aquestes tretze colònies eren Carolina del Nord, Carolina del Sud, Maryland, New Hampshire, Nova Jersey, Delaware, Pensilvania, Virginia, Georgia, Massachusetts, Rhode Island, Conecticut i Nova York. S’hi havia iniciat, a més, una indústria que aviat fou poderosa i comptava amb una infraestructura pròpia, en contínua creixença. Amèrica era ja el bressol d’avenços tècnics desconeguts a Europa, com el parallamps,(Benjamin Franklin).

 

Hi va haver una inquietud política, social, econòmica i religiosa, i eren molts els que desitjaven alliberar-se dels lligams que encara els unien al vell continent. Tot estava preparat, per a la indepedència de les colònies britàniques i per la incontenible expansió cap a l’oest, que havia de conduir, fatalment a la despossessió dels pobles indis dels seus legítims territoris.

 

La Indepedència dels Estats Units d’Amèrica.

 

A mitjan del segle XVIII, gran part del territori americà era dominat per quatre grans potències europees: Anglaterra, França, Espanya i Portugal.

A la costa oriental d’Amèrica del Nord, que avui és una part del territori dels Estats Units, s’havien format tretze colònies angleses que gaudien de gran prosperitat econòmica.

En aquestes colònies el poder polític estava en mans d’un governador britànic i l’activitat econòmica estava sotmesa als interessos comercials de la Gran Bretanya. Els colons pretenien aconseguir més autonomia política i econòmica. Així van començae els enfrontaments.

 

La Gran Bretanya va enviar tropes per combatre els colons però aquests estaven ben organitzats i disposaven d’armes. A més, França i Espanya els donaven suport.

 

 

Una nit de l’any 1.773, uns ciutadans de Boston, capital de Massachusetts, una de les tretze colònies, es van disfressar de pells-roges, se’n van anar cap al port silenciosament, i van assaltar un vaixell que hi havia arribat carregat de te. Van sorprendre i dominar la tripulació i van tirar a l’aigua tots els paquets de te que hi havia a les bodegues, fins que van quedar ben buides. I tot seguit es van retirar. Aquest fet va ser l’inici de la revolta de les tretze colònies contra la Gran Bretanya, és a dir, la guerra de la Independència.

 

Els colons, molts dels quals ja havien nascut a Amèrica, i se sentien més americans que no anglesos, estaven molt disgustats pel tracte que rebien de la metròpoli, que els feia pagar uns impostos molt feixucs i que els prohibia el comerç lliure d’articles de primera necessitat. Així per l’Acta de la Llana(1.699), no es podia fer compres de llana d’una colònia a una altra. L’Acta de la Melassa, dictada poc després, imposava uns aranzels molt elevats al sucre que no vingués de les colònies britàniques de les Antilles, que el govern britànic afavoria perquè li donaven molts més beneficis. També el te, del qual els colons feien un gran consum,, havia de pagar uns drets de duana molt alts.

 

El govern britànic va respondre anul.lant les llibertats de Massachusetts i tancant el port de Boston. Les colònies van elegir uns diputats, entre ells George Washington i Benjamin Franklin, que es van reunir a Filadèlfia i van proclamar la independència. Van decidir que d’aleshores endavant cada colònia seria un estat i que tots junts formarien la Confederació dels Estats Units d’Amèrica del Nord. Van elegir George Washington president de la confederació i el van nomenar general en cap de l’exèrcit que havia de defensar la independència que havien proclamat.

 

George Washington era de Virginia hi havia nascut l’any 1.732. Era un propietari rural molt ric i havia capitanejat les milícies virginianes durant les campanyes contra els francesos i els indis. Va haver de disciplinar les milícies de les diferents colònies, entre les quals hi havia grans rivalitats, i amb aquest exèrcit organitzat va menar la lluita contra les tropes del govern, formades per mercenaris alemanys i pels nord-americans anomenats loyalist, lleals a Anglaterra. La guerra va durar sis anys, amb victòries i derrotes per a tots dos bàndols. Finalment, el 1.781, Washington va aconseguir la capitulació de les tropes britàniques a Yorktown.L’any 1.783 es va signar el tractat de Versalles on Gran Bretanya reconeixia la independència de nova república i la seva sobirania fins al Mississipí

 

 

L’any 1.787 es va promulgar la constitució dels Estats Units. Aquesta constitució:

 

Proclamava la llibertat i la igulatat de tots els homes.

Defensava el principi de sobirania nacional, segons el qual el poder polític correspon al poble.

Establia els tres poders (legislatiu. executiu i judicial) en l’organització de l’estat.

 

El primer president dels Estats Units va ser G.Washington.

 

El conreu de les riques plantacions de les colònies americanes havia emmenat a la introducció de grans contingents d’esclaus negres, procedents d’Àfrica. Washington, Franklin i altres prohoms de la independència , així com els quàquers i altres grups religiosos, eren contraris a l’esclavitud, però un cop acabada la guerra es va deixar a la discreció de cada estat. A partir de l’any 1.800, l’esclavitud va desaparèixer dels estats del nord però es va mantenir i augmentar en els estats del sud on predominava l’agricultura, com Maryland, Virginia, Georgia, Delaware i les dues Carolines. Cap l’any 1.860 el nombre d’esclaus era superior a quatre milions .

L’any 1.859 va ser elegit president dels Estats Units un polític decididament antiesclavista, Abraham Lincoln, i alguns estats del sud, començant per Carolina del Sud, a la qual es van afegir Florida, Louisiana, Texas, Mississipi, Alabama i Georgia, es van separar de la Unió i van formar la Confederació Sudista. Després s’hi van afegir Virginia, Arkansas, Tennesse i Carolina del Nord. Això va ser l’inici de l’anomenada Guerra de Secessió.

 

La Guerra de Secessió.

 

Va durar de 1.861 fins al 1.865. Aquesta va ser la guerra més cruenta que hi havia hagut fins aleshores, ha estat anomenada la primera guerra moderna. Els sudistes tenien un poder militar superior, però els del nord tenien la superioritat numèrica, industrial i naval. Les tropes sudistes, comandades per un general molt hàbil, Robert Lee, i amb una cavalleria intrèpida, animada per un esperit romàtic i cavalleresc, van aconseguir uns bons èxits inicials, el més espectacular va ser la batalla de Richmond. Però no va poder resistir el desgast de la guerra i Lee fou vençut a Getysburg el 1.863, i el 1.865 es va haver de rendir, a Appomatox, als nordistes comandats per Ulysses Grant. Això va representar el final de la guerra i l’afranquiment de tots els esclaus, perquè el president Lincoln havia abolit l’esclavitud el 1.862. Poc després, el president va ser assassinat per un fanàtic sudista.

 

Durant la Guerra de Secessió, tant els nordistes com els sudistes es van haver d’enfrontar amb les tribus índies, però la guerra els va distreure molt del front indi. Un cop acabada, d’una banda es van formar diverses partides de guerrillers, aventurers i bandits, amb excombatents dels dos bàndols, especialment del sud, que van actuar per territoris de l’Oest i van protagonitzar tota mena de lluites i aventures, que han nodrit la llegenda del Far West. I, de l’altra els combatents , que van continuar a l’exèrcit, especialment oficials de cavalleria, van fer servir la seva experiència militar en las lluites contra els indis, que a partir d’aquell moment van entrar en la seva última i més cèlebre fase.